El passat mes març, els i les alumnes de 4t d’ESO, van assistir a una xerrada impartida per l’Anna Franch i organitzada per la Policia Municipal en col.laboració amb l’Institut Guttmann amb l’objectiu de conscienciar el jovent de la importància de la seguretat vial.
La xerrada va començar amb la projecció un vídeo on diferents persones aportaven els seus testimonis perquè havien estat víctimes d’accidents de trànsit. Tots els testimonis eren col.laboradors de l’Institut, Guttmann i ajuden a d’altres persones que estan passant per situacions similars o bé fan tasques de conscienciació amb la finalitat d’evitar riscos innecessaris i accidents.
Tot seguit l’Anna Franch, col.lboradora actual de la Guttmann, va començar a explicar la seva experiència sobre el seu accident i la seva recuperació. Ella actualment ja no està vivint dins de l’hopital, però va estar un temps per poder guanyar una mica d’autonomia, que aquest és l’objectiu principal de la Guttmann, ajudar a les persones amb lesions medul·lars a ser una mica més autònoms i poder fer vida, el més normal possible. El procés d’una recuperació de lesió medul·lar pot ser molt complex, però cal envoltar-se de les persones adients, per això a les persones que pateixen qualsevol d’aquestes lesions , els porten a l’hospital situat a Badalona on estan especialitzats en aquests casos.
L’Anna Franch va patir un accident de moto, el qual la va deixar tetraplègica, no pot moure el tram inferior del cos ni les mans, però si que pot mobilitzar els braços, que són els que l’ajuden a empènyer la cadira de rodes. Amb 20 anys, l’Anna que vivia a Sabadell, un dia va sortir de festa amb els seus amics, però la tornada no va ser com esperava. La seva amiga que era de Terrassa, va insistir a portar-la en cotxe fins a casa seva, però l’Anna va dir que no, per tant va haver de marxar amb un noi que la portava en moto i també era de Sabadell, però havia begut alcohol i ja tenia antecedents. El camí va anar bé, però quan quedaven 5 minuts per arribar a casa de l’Anna, el noi va accelerar a un semàfor que estava en ambre, va arribar a tanta velocitat que l’Anna va sortir disparada i es va xocar contra la roda d’un cotxe, per això va patir una lesió medul·lar que l’ha deixat en cadira de rodes per sempre.
L’Anna va dir que en el moment que va patir l’accident, no sentia res, però no podia aixecar-se, per això va haver de trucar a l’ambulància i va avisar a la seva família i la seva amiga, la qual es va sentir molt culpable durant un temps.
Tot seguit va explicar com era el seu dia a dia durant la seva estada a la Gutmann i com és ara un cop va sortir de l’Institut.
Actualment l’Anna està estudiant Psicologia, perquè des que va sortir de la Guttmann, pensava que havia d’ajudar a d’altres persones que també estan passant per moments molt difícils. Qui la va motivar a estudiar Psicologia va ser la seva psicòloga del centre, perquè ella també pateix una lesió medul·lar i es va convertir en la seva referent durant el procés de recuperació ja que ha passat per una situació semblant.
Després de la seva presentació, l’alumnat va tenir l’oportunitat de fer algunes preguntes a l’Anna Franch.
Que és el que més et costa del teu dia a día?
Crec que el que més em costa és vestir-me, perquè trigo molta estona i anar pel carrer. Moltes voreres estan mal fetes i no hi cap la cadira, per tant he d’anar per la carretera i és perillós.
T’ha costat mantenir les amistats i fer de noves?
Jo he tingut molta sort amb la gent que m’envolta, perquè la majoria segueixen sent amics i m’han ajudat durant el procés, fins i tot vaig poder anar de vacances amb les amigues.
Has pogut lligar des que vas patir l’accident?
Jo abans de l’accident era una noia que tenia molt d’èxit entre els nois. Ara crec que als nois els costa més apropar-se a mi, és diferent.
Però jo voldria tenir parella i ser mare, i he preguntat si em puc quedar embarassada i m’han dit que si.
Què creus que s’hauria d’adaptar més per les persones amb cadira de rodes?
Crec que s’haurien de fer millors voreres, perquè hi ha algunes que són massa estretes per les persones que portem cadira de rodes, crec que s’han de fer més accessibles.
Com ha portat la teva família tot el procés?
La meva família ho ha portat molt bé, perquè m’han facilitat tot, crec que he tingut molta sort en aquest sentit.
Vam haver de fer reformes a casa, m’han d’acompanyar a tot arreu… Han tingut molta paciència i han estat de gran ajuda.
Les famílies de la gent que pateix aquest tipus de lesió ha d’estar present durant tot el procés i ha d’adaptar-se molt bé a la situació, al cap i a la fi, són els que han d’estar amb aquesta persona i ajudar-la.
En el meu cas, també han hagut de fer una gran inversió econòmica, perquè una bona cadira costa entre 7.000 i 12.000€ i les reformes de casa tampoc són barates.
A més a més, ara jo sempre porto un alcoholímetre a sobre i, qui hagi de conduir, com no doni 0,0 no pujo al cotxe, per tant també s’han hagut d’adaptar a aquest fet.
Què és el que més trobes a faltar de la teva vida d’abans?
El que mé trobo a faltar és caminar, perquè ja no podré fer-ho mai més. Jo abans era una noia que sempre ballava a les discoteques, però ara no puc i intento moure’m una mica i seguir el ritme de les cançons.
Abans de l’accident, feies algun esport?
No, jo mai havia fet cap esport abans d’entrar a la Guttmann. Allà vaig practicar molts esports diferents, com per exemple el tennis, el rugbi o l’esquí.
El tennis m’agradava, però m’havien d’adaptar molt la raqueta per poder agafar-la. I era una mica complicat.
El rugbi se’m donava bé però no m’agradava perquè era de massa contacte, però em van voler fitxar i ho vaig rebutjar. Aquest és l’esport per excel·lència dels tetraplègics.
L’esquí el vaig gaudir molt, jo em deixava portar. Anava amb un monitor i ell anava per on volia, no només havia de gaudir. Portava una cadira adaptada per poder lliscar per la neu.
Què sents quan veus una moto accelerant molt?
Jo ho passo fatal, sempre que vaig per l’autopista i ho veig se’m posen els pèls de punta i em poso molt neguitosa.
La teva recuperació ha estat un procés llarg, però com t’has sentit?
Jo a la Guttmann, estava dins d’una bombolla, perquè tot estava adaptat i tothom era com jo, gent en cadira de rodes, però quan em van donar l’alta, va ser un xoc molt gran i vaig haver de comptar amb el suport de la meva família i els meus amics.
Si poguessis retrocedir en el temps, quin consell et donaries?
Crec que el consell que em donaria seria “pensa-t’ho bé”, perquè potser podria haver evitat l’accident.
