Al llarg dels anys, la ciutat de Terrassa ha viscut múltiples èpoques de canvis socials que han provocat renovacions culturals molt diverses, les quals han quedat plasmades a l’estètica de la ciutat, des de les històriques façanes empedrades de l’antic poble medieval fins a murals plens de colors que pretenen ser crítics amb la societat actual. La ciutat del Vallès ha estat escenari de canvis constants que s’han anat adaptant segons les necessitats i el pensament dels seus habitants, i això mateix queda reflectit a l’arquitectura i l’urbanisme de Terrassa.
Entre l’ampli ventall d’edificacions de la ciutat trobem un seguit d’obres herències de la Terrassa del començament del segle XX, època on la societat catalana va decidir deixar a banda el passat per transformar Catalunya en una nació modernitzada que pogués emmirallar-se a la resta d’Europa. Aquest afany per transformar la societat i la cultura catalana va convertir-se en un moviment cultural, social, artístic i polític, el Modernisme. El modernisme va anar de la mà de la industrialització de Catalunya.
A finals del segle XIX, Terrassa va viure una transformació del seu model econòmic, passant d’una economia medieval estanca basada en l’agricultura a una gran economia a nivell europeu basada en la producció industrial. La crisi a l’agricultura i les grans onades de migracions d’arreu d’Espanya van provocar que part de la població anés a viure a ciutats com Terrassa, on les fàbriques industrials els prometien una vida i un lloc de treball per a tota la família. La invenció dels primers telers semiautomàtics que funcionaven amb la màquina de vapor, la qual assegurava una línia de producció constant supervisada per treballadors físics, va afavorir a la construcció de grans fàbriques arreu de Catalunya, destacant les fàbriques tèxtils. Avui dia podem gaudir d’aquest patrimoni arquitectònic com és el cas de la ciutat egarenca.
Mentre que els treballadors de les fàbriques vivien en condicions infrahumanes on sovint havien de treballar més de 12 hores arriscant-se la seva vida, els propietaris d’aquestes grans empreses s’enriquien cada cop més a costa d’una mà d’obra barata.
Aquest sector de la població benestant que es va conèixer sota el nom de burgesia també va volver anar-se’n a viure a les ciutats on tenien les seves fàbriques per així poder controlar-les i assegurar el monopoli, però a diferència dels treballadors rasos, la burgesia va traslladar-se a grans propietats, moltes d’elles de luxe on quedava reflectit l’estil de vida que ostentaven les classes altes. Així doncs, a principis del segle XX la ciutat de Terrassa va començar a interessar-se pel nou moviment modernista de la mà de Lluís Muncunill, qui va ser un gran arquitecte del Modernisme català nascut a Terrassa que va portar a tots els àmbits de la ciutat una arquitectura basada en formes geomètriques lliures inspirades en la natura.
El Modernisme va permetre la construcció d’edificis molt diversos, des de grans fàbriques tèxtils fins a escoles per a infants, i d’aquesta manera el moviment va anar-se’n extenent pels carrers de Terrassa, deixant una estètica única i inigualable que pretenia contrastar amb l’estètica passada.
Els empresaris tèxtils del començament del segle passat requerien de grans espais útils amb sostres alts i entrades de llum per tal d’allotjar les seves màquines i els seus treballadors en edificis generals des d’on podien controlar la línia de producció i assegurar el rendiment de les seves empreses, les quals eren punteres a nivell d’Espanya, i per aquest motiu van confiar en el nou moviment que prometia elaborar amplis espais a partir de materials barats com el fang, el vidre i el ferro forjat. A continuació s’esmentaran exemples de fàbriques modernistes, també anomenades “vapors”, construïdes a Terrassa entre el segle XIX i XX.
Vapor Aymerich, Amat i Jover
Era una antiga fàbrica tèxtil situada a l’actual Rambla d’Ègara i que avui dia és la seu del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Fou construït per Lluís Muncunill l’any 1907 per ordres de tres empresaris tèxtils, Josep Aymerich i Grané, Pau Amat i Boguñà i Francesc Jover Barba, que havien fundat la Sociedad Aymerich, Amat y Jover, empresa que es va assentar en aquest vapor.
Pel que fa de l’obra, el vapor es composa d’una nau de producció principal, un edifici annexat a la nau destinat a allotjar el motor energètic de la fàbrica, un pati i unes dependències que servien com a oficines. La nau de producció té forma rectangular i té una coberta única formada per arcs hiperbòlics i voltes catalanes de maó. Aquestes voltes permeten l’entrada de llum per uns finestrats situats entre cada una de les voltes. La coberta està sostinguda per fines columnes ignífugues i bigues de ferro colat. La resta de l’edifici està construït amb maons en el cas de les parets i les voltes, vidres per l’entrada de llum i rajoles per recobrir les parets dels espais més humits, com per exemple el saló de màquines. Al lateral dret de la fàbrica s’hi troba la xemeneia.
La fàbrica té uns forns que servien per escalfar l’aigua que activava uns pistons els quals accionaven el moviment circular d’una gran roda. Aquesta roda, que és considerada la joia de la fàbrica, té una banda de goma que transmet el moviment a altres cilindres dins la nau principal, cilindres als quals s’unien altres bandes de goma per proporcionar energia a les màquines.
Vapor Amat
És un edifici que antigament allotjava una fàbrica però actualment és una sala d’exposicions d’art temporal propietat de l’Ajuntament de Terrassa. El nom per el qual se’l sol reconèixer avui dia és Sala Muncunill.
A diferència del vapor anterior, aquest vapor estava destinat a l’acabat de tints de les teles, i això queda reflectit en les seves mides, les quals són força reduïdes. El vapor Amat va ser promogut durant l’últim terç del segle XIX per Ignasi Amat, qui fou alcalde de la ciutat. Al llarg de la seva història, el Vapor ha tingut diverses remodelacions, entre les quals destaca la que va fer Lluís Muncunill i Parellada l’any 1921, i que dona la forma actual de l’estructura.
Pel que fa del seu disseny, el Vapor Amat té una nau principal força petita composta per setze voltes de maó pla sostingudes per columnes de ferro colat. A sobre de cada volta s’hi troba una llanterna en forma de prisma rectangular que permet l’entrada de llum a la nau de la mateixa manera que permetia abans la ventilació de la fàbrica donada la seva producció de tints. La xemeneia del vapor es troba a la plaça Didó, tot just davant de la nau principal.
Vapor Ventalló
És una antiga fàbrica al centre de la ciutat que actualment és una plaça coberta la qual sovint allotja concerts a l’aire lliure. L’edifici del vapor va ser construït a finals del segle XIX i remodelat al 1917 per Lluís Muncunill. L’estructura primerenca no es conserva, actualment només queda en peu la façana i l’espai remodelat al 1917. Hi ha poca constància sobre la història d’aquest edifici i els historiadors sovint no es posen d’acord.
L’estructura que actualment es conserva és un tros de la nau de producció principal la qual consta de dos pisos i una coberta de fusta sostinguda per jàsseres metàl·liques. El segon pis queda sostingut per voltes atirantades de canó rebaixat pròpies del modernisme. Tota l’estructura en general té el suport de columnes de ferro fos. L’entrada de llum a l’espai és mínima, ja que la nau no té entrades de llum pel sostre, només per les parets en forma de finestres acabades en dintells de canó rebaixat.
A banda d’aquestes antigues fàbriques, Terrassa també compta amb edificis populars, alguns d’ells relacionats amb la indústria tèxtil, que van estar construïts també sota el marc i l’estètica del modernisme català.
Masia Freixa
Tal i com s’ha mencionat anteriorment, els propietaris de les empreses tèxtils van mudar-se a prop de les fàbriques per tenir més control, com és el cas de la família Freixa, qui va viure durant anys a la Masia Freixa.
En un principi, l’edifici que actualment es coneix sota aquest nom va ser construït l’any 1896 per allotjar una fàbrica de filats, la qual va estar activa durant uns anys fins que al 1907, l’empresari textil Josep Freixa va convertir-la en la residència familiar. Aquest canvi d’ús també va afectar a l’estètica de l’edifici, que va ser reformat entre 1907 i 1914 per Lluís Muncunill. L’arquitectura que presentava l’obra original era molt industrial, ja que era una nau de producció. L’antiga fàbrica lluïa una coberta de dues aigües de maó senzill, la qual en la remodelació va ser convertida en l’actual i icònica coberta de la Masia, d’inspiració gaudiniana.
L’estructura de l’actual Masia Freixa es compon d’una planta rectangular orientada cap a l’est amb dos porxos, un a la façana sud i l’altre a la façana oest, una torre a la façana est i un petit porxo a l’entrada principal, que es troba orientada cap al nord. Els diferents porxos annexats a l’edificació presenten arcs i voltes parabòliques pròpies del modernisme de Gaudí. La torre té una planta octagonal que acaba amb un balcó 360º i al costat d’aquesta s’hi troba una rotonda amb amplis finestrals que donen al reixat est. Cadascuna de les portes i finestres de l’obra presenten arcs parabòlics i persianes mallorquines de fusta pintades de verd. Tota la façana està pintada de blanc excepte la zona del porxo, que té unes rajoles ceràmiques que arriben a l’altura d’un metre respecte del sol, aproximadament. La coberta de tota l’obra presenta formes sinuoses i un recobriment de morter gris amb trossets de vidre. Pel que fa de l’interior, la masia té un gran saló al costat oest i un passadís recte que el connecta amb la rotonda, en el qual s’hi troben portes de fusta a banda i banda que també tenen formes parabòliques.
A banda de l’ús que va tenir en el passat, la Masia Freixa també va ser la seu del Conservatori Municipal i l’ oficina de Turisme. Actualment l’Ajuntament de Terrassa pretén convertir aquest espai en un museu amb mobiliari original de la família Freixa.
Magatzems Torras
És un edifici que fa cantonada entre el carrer de la Rasa i el carrer St. Pere. Com bé indica el seu nom, aquesta estructura allotjava uns magatzems propietat de la Família Torras, segons el que s’indica a la façana.
En Pere Torras i Abiols, qui fou teixidor d’una fàbrica de cotó. En sr. Torras juntament amb la seva esposa, qui era també sastre professional, van obrir a Terrassa, concretament al carrer de Gavatxons, una botiga de roba. Davant de la necessitat de tenir un magatzem on dipositar aquella roba que venien, la família va fer enderrocar tres finques al carrer de Sant Pere per tal de construir-hi el magatzem. En un principi, aquest edifici seria un simple magatzem, però més endavant es convertiria en una botiga de roba, sent els Magatzems Torras els únics magatzems que venien al detall, és a dir que venien els productes de forma directa, sense altres empreses intermediàries.
Els Magatzems Torras van ser construïts l’any 1914 per l’arquitecte modernista Melcior Viñals. La façana de l’edifici està caracteritzada per una balconada de ferro forjat que va d’extrem a extrem de l’edifici en forma triangular. L’edifici presenta una façana recoberta d’estuc amb motllures de motius florals, on a banda de decorar la façana, també deixa reflectit el nom “Torras” i l’any de construcció. L’edifici té dues plantes, el baix destinat a la botiga i la primera planta, la qual allotjava l’habitatge de la família Torras.
Casa Coll i Bacardí
És una antiga masia coneguda actualment pel nom de Casa Bauman, on s’hi allotja la seu dels Serveis de Joventut de la ciutat. La casa es troba ubicada sobre el Parc de Vallparadís, a tocar del Castell Cartoixa. Al llarg de la seva història, la casa ha tingut diversos propietaris, entre ells Josep Maria Coll i Bacardí, propietari inicial de la finca; la família Masdéu, qui va reformar per complet la casa l’any 1926 i l’Ernst Baumann, empresari tèxtil d’origen suís qui representava a una empresa de llanes.
La Casa Coll i Bacardí és un habitatge unifamiliar aïllat envoltat per jardins. L’habitatge presenta una planta rectangular amb cantonades arrodonides i una espècie de torre a la façana nord. La façana sud dona directament a l’Avinguda Jacquard i és la més senzilla de totes quant a l’estètica, ja que només té una porta i un finestral a la planta baixa i diverses finestres estretes.
La casa, en general, té 3 plantes, però la inferior dona a un pati amb vistes al Parc, Les façanes de la finca estan arrebossades i esgrafiades amb sanefes d’inspiració de la Secessió de Viena.Pel que fa de les finestres, aquestes tenen persianes mallorquines verdes. La coberta combina teulades de fang amb teulades ceràmiques de colors. El reixat que separa el pati del carrer és diferent a la façana, ja que té columnes d’obra vista acabades per trencadissos i altres elements ceràmics. També destaca la fornícula que allotja un sant amb el nen Jesús, demostrant la religiositat de Josep Coll i Bacardí, primer propietari i arquitecte de la finca.
Magatzems Farnés i Alegre
Els magatzems Farnés i Alegre, coneguts actualment com Arxiu Tobella, van ser, en el passat, uns magatzems tèxtils promoguts per Joaquim Alegre, propietari de la Casa Alegre, on s’hi guardaven les teles i la roba manufacturada al Vapor Aymerich, Amat i Jover. Actualment l’edifici acull una fundación dedicada a la conservació i difusió de fotografies històriques de la ciutat.
L’edifici es composa de dues plantes i un baix. La seva façana és simètrica i vertical, donada la parcel·la on s’hi ubica. Les portes i les finestres que destaquen a la façana principal estan fetes amb arcs parabòlics progressius de materials com l’arenisca, que contrasten amb el arrebossat i les motllures de ciment. La balconada del primer pis ocupa tota la façana, mentre que al segon pis cada finestra té el seu balcó. Els balcons del magatzem són de ferro forjat i tenen formes sinuoses.
Aquests edificis són alguns dels molts exemples d’arquitectura modernista a la ciutat de Terrassa.
A d’altres ciutats, el Modernisme va enfocar-se en altres arts, però a Terrassa el moviment va fer èmfasi en l’arquitectura de la mà de Lluís Muncunill, qui es considera un dels arquitectes més importants del Modernisme, i qui va ser homenatjat per la seva tasca durant la Fira Modernista de 2025. El seu llegat es mantindrà durant molts anys i seguirà estant viva l’estampa del moviment Modernista egarenc.
La presència d’aquestes fàbriques, xemeneies, magatzems, habitatges… que configuren un valuós patrimoni arquitectònic,fan de Terrassa la capital del Modernisme Industrial.
