El passat divendres 13 de desembre la classe de 4t d’ESO de l’Escola Ramon Pont va poder gaudir de xerrada de la Nadia Ghulam, una escriptora i refugiada afganesa coneguda per la seva història de superació i supervivència.
L’acte va ser possible gràcies a la Biblioteca del Districte 2 de Terrassa que va organitzar l’activitat dins del projecte Biblioteques sense fronteres i que l’any 2024 es va dedicar a donar a conèixer les situacions de desigualtats i vulneracions de drets que pateixen les dones al Sud global, alhora que pretenia fer visibles les iniciatives i lluites d’aquestes dones i les seves organitzacions.
La Nadia Ghulam va començar la xerrada explicant la situació del seu país, l’Afganistan, per poder posar en context la seva situació. Va comentar que hi ha moltes notícies que ens arriben que estan una mica distorsionades perquè la majoria parlen de la guerra i les prohibicions que tenen a l’Afganistan, però al seu país no només estan ferits físicament, sinó també psicològicament,
Els afganesos estan destrossats metalment, viure en una guerra continuada és molt esgotador. La Nadia va comentar que el seu pare pateix estrès posttraumàtic causat pel conflicte bèl·lic i, de vegades, no recorda el que feia abans de la guerra. Hi han alguns exiliats que tenen por de tornar al seu país perquè han viscut situacions molt desagradables com veure bombes i morts al costat de casa seva.
També va comentar que hi han molts nens i nenes que no saben com és viure en pau i la demanen molt, però no saben el seu significat. Des de ben petita la Nadia demanava la pau a totes hores, malgrat això, ella no sabia què era exactament el que demanava perquè mai l’havia viscut.
Seguidament va explicar que el que més desitgen les nenes afganeses és: tenir una educació, perquè tenen prohibit tenir accés a l’educació i anar a l’escola. Per elles l’educació és la salvació de la humanitat, pensen que els que actuen malament no tenen educació, però en alguns casos arriben a la conclusió de que això no és ben bé així. Per exemple, la Nadia Ghulam fa uns anys sempre pensava que: “l’educació és la salvació i que tothom s’ha de formar”, però ara simplement pensa que “s’ha d’educar en valors” és més important tenir una bona moral i educació que uns estudis, perquè els que provoquen les guerres i els conflcictes també tenen estudis, però els hi manquen molts valors.
Sovint, els més petits són els principals afectats per la guerra, alguns grans càrrecs pensen que el que han de fer és matar els nens, perquè són el futur del país i han creat joguines que exploten i els deixen en situacions molt difícils per sortir endavant. L’escriptora va conèixer a alguns nens que van ser ferits per aquest tipus d’explosius durant la seva estança a l’hospital.
Després de la introducció i el context del seu país va mostrar diferentes fotos i va comentar que, abans de la guerra, l’Afganistan no era un país gens endarrerit fins i tot tenien autobusos elèctrics, però la guerra va aturar el creixement i l’evolució del territori. La Nadia Ghulam va comentar: “1 any de guerra són 10 anys d’endarreriment”. Per culpa de les guerres, molts països no poden evolucionar al ritme que ho fan altres que viuen en pau.
Durant la seva xerrada també va explicar la seva dura experiència després d’haver esclatat una bomba i quedar greument ferida, haver-se fet passar pel seu germà difunt per poder menjar ella i la seva família ja que les dones tenen prohibit treballar , haver d’adaptar-se a un nou país quan va arribar a Espanya… Tota una història de superació que explica al seu llibre “El Secret del meu Turbant”. També ha escrit altres llibres on explica històries relacionades amb la seva vida, com per exemple “Contes que em van curar”, un recull de diferents històries que li explicava la seva mare quan era petita.
També durant la xerrada va fer reflexions sobre la immigració i els refugiats. Va explicar la diferència entre les dues paraules, perquè semblen el mateix però hi ha diferències i matisos. Un refugiat és aquell que fuig del seu país i, si torna, perilla la seva vida. En canvi, un immigrant és aquell que marxa del seu país, però si vol pot tornar al seu país d’origen i en principi no hauria de perillar la seva vida. En el cas de la Nadia Ghulam ella és refugiada, va haver de fugir del seu país perquè la van descobrir quan va fer-se passar pel seu germà i actualment la tenen controlada. Quan ha de parlar amb la seva mare ha d‘utilitzar el telèfon de companyes seves de la Fundació. Com saben qui és la seva mare, ha d’anar canviant de casa cada poc temps perquè no la trobin i no posar en perill la seva vida.
A banda de fer xerrades, la Nadia també ha creat la Fundació “Ponts per la Pau” amb la que intenta ajudar a dones i nenes afganeses a tenir una educació bàsica, perquè la tenen prohibida, i també fan una mica d’atenció emocional. Van començar sent unes 15 persones i actualment tenen més de 150 noies que han anat unint-se al programa perquè els han explicat. Fan “classes de costura” sota la visió dels talibans, però quan no les vigilen, fan classes bàsiques i útils.
La Nadia es connecta per videotrucades. Actualment han prohibit l’ús del mòbil a les dones a algunes zones i han convençut a alguns homes que són familiars per poder deixar els telèfons i seguir les classes. De vegades, com la Fundació no té tants recursos, fan les classes sense cadires assegudes al terra o amb coixins.
En acabar la xerrada, vam tenir l’oportunitat de fer preguntes com ara:
Després de tot el que t’ha passat, creus en la humanitat?
Si, abans de venir a Catalunya pensava que tothom era dolent i tenia por d’apropar-me a la gent, però després d’haver passat un temps aquí, he vist que hi ha molta gent bona i una petita minoria són dolents, el problema és que ells fan més soroll.
Sabent tot el que t’ha passat, quin consell li donaries a la Nadia que tenía 8 o 9 anys?
Doncs jo m’hagués dit que no fos tan dura amb la gent, perquè quan em vaig fer passar pel meu germà havia de ser més dura, però hi ha gent que em va agafar por i encara em tenen una mica de respecte per això.
Quina religió segueixes?
Jo sóc musulmana, però no sóc estricta, no porto el vel, no faig el ramadà, però crec en el meu Déu. Tinc fe, això m’ha ajudat molt durant tot el meu procés de recuperació.
Has comentat que la teva mare viu a l’Afganistan, com pots contactar amb ella?
Doncs, jo estic fitxada pels talibans, per això les noies de l’associació em deixen els seus telèfons i faig trucades a la meva mare.
Si acaba la guerra, tornaries al teu país?
Sí, trobo molt a faltar la meva terra, si algun dia es relaxa la guerra i la dictadura potser torno.
Et sents sola?
Si, em sento molt sola, sobretot des que va morir el meu pare català, perquè ell em parlava sempre, em preguntava com estava… Es preocupava molt per mi.
Quins projectes de futur tens?
Ara vull publicar un llibre que és un recull de les cartes que ens escrivíem el meu pare català i jo perquè quan no volia parlar amb ningú, em tancava a l’habitació i ell m’enviava cartes i jo responia
Et va costar molt a adaptar-te a Catalunya?
Jo al principi no sabia parlar el català ni el castellà, només sabia una mica d’anglès, però mica en mica vaig anar aprenent. El primer que vaig fer quan vaig tornar a ser conscient va ser dir-li a la meva mare catalana que volia fer un curs d’informàtica i el vaig acabar. Jo ara sé parlar més de 5 llengües i he continuat els meus estudis.
Amb quina frase et definiries?
“Tot és possible”
