La nit era tranquil·la, un gran contrast amb la situació actual a la noble àrea situada als suburbis d’una ciutat de l’Anglaterra del segle XX. Tothom esperava impacientment el naixement dels set fills de la dama més elegant, radiant i amb més bellesa de tot el comtat anglès. Ella era popular i coneguda per la seva perfecció. Potser les expectatives eren massa elevades, i amb cada petit nen que sortia, idèntic a sa mare, donava sentit de normalitat. Tanta que distreia a tothom del fet que l’últim nen a néixer, va sortir molt diferent. Era més gran, pàl·lid i no plorava com la resta. Tots van quedar horroritzats, considerant-lo imperfecte, com una abominació i maledicció.
Els anys van anar passant, i el petit nen creixia. Tots els que coneixien la situació el jutjaven i es reien d’ell, clamant que l’imperfecte noi no mereixia la noblesa del seu llinatge. I el petit marginat, tot sol, no podia fer res més que rumiar. I què rumiava? Doncs una pregunta, com podia ser que tots fossin tan ignorants per marginar a qualsevol? Clarament no formava part d’aquell lloc. Llavors una matinada, va decidir que el seu objectiu seria trobar el lloc a on fos normal i acceptat. Tanmateix, a ningú li importaria que marxés.
Va agafar les seves maletes i va començar a moure’s fora dels nobles suburbis i s’adreçà cap al conjunt de laberints que formaven el centre de la ciutat. Després d’un temps relativament llarg, quan la gana feia el seu estómac estremir-se i el fred semblava encollir els seus ossos, un matrimoni de la tercera edat aparentment humil, va acollir al petit nen. El van donar tot el menjar, afecte i seguretat sense importar les diferències del petit. Per uns instants, va tenir l’excitant sensació que aquell era el lloc que desitjava, normalitat. Li va donar vida.
Però una nit, el petit va escoltar una conversa entre aquell matrimoni, només el volien extorsionar perquè treballés a l’empresa familiar. La frivolitat d’aquelles paraules van fallir el seu món.Tot l’amor i la normalitat eren una manipulació per utilitzar-lo. I el petit va tornar a marxar.
Anys van passar, potser massa, amb una successió de patiment, gana, i amb una sensació general de marginació constant, però mai va rendir-se. El seu objectiu d’aquell paradís de llibertat com la que va sentir amb aquell matrimoni, però aquesta vegada real.
El temps li va fer-se preguntat, si existia la normalitat? La resposta la va trobar una tarda de tardor, quan al voltant de la gran font del centre va veure un grup de nens i nenes, la majoria eren més joves que ell, i el van acollir sense problema.
Tots som diferents, per què hem de criticar la bellesa de l’autenticitat?‘- va dir un d’ells.
Llavors va ser quan el petit que ja no era tan petit, va trobar lloc al món. Però, per què des de de la diferència si buscava normalitat?
Perquè en existir la paraula ‘’marginats‘’’, aquella que denota els infeliços, fracassats i descarrilats de la societat, el petit lleig sempre ha cregut que ho era des de naixement.
Per allò, quan es va trobar amb aquells que qualifiquen de marginats, immediatament li va sorgir un gran afecte vers ells. Un afecte que va omplir tot el seu cos d’un arrobament de tendresa. I per fi va decidir quedar-s’hi donant-los allò que una vegada va necessitar. De totes maneres, quin altre objectiu tenia ara en aquesta vida?
