En l’ambient fred de Mogilev, a Bielorússia, vivien l’Aleksandra i en Pavel, pare i filla. Habiten en un vell edifici soviètic on gairebé no hi queda vida, més enllà de les rates, les formigues i els fongs. En Pavel treballa al camp, tot i que les collites són escasses a causa de les baixes temperatures. Cada dia ha de viatjar fins a la capital per guanyar uns quants rubles.
Un matí l’Aleksandra obre la nevera i només troba dos trossos de pa. S’adona de la situació desesperada en la que viuen i decideix vendre el seu vell mòbil Nokia per comprar menjar. Es posa l’abric i s’encamina cap a l’estació de trens per anar a la capital.
Quan arriba, aprofita el caos de la gent per colar-se al tren sense pagar, ja que no té diners. Després d’un llarg viatge, baixa a Minsk i camina pels suburbis buscant algú que li compri el telèfon. Observa cada cara amb atenció fins que veu un petit cartell que anuncia una botiga de compra-venda. Entra i un vell senyor la rep amb un somriure cansat. L’Aleksandra li explica la seva situació, i ell accepta comprar-li el Nokia per uns rubles.
Surt de la botiga plena d’alegria. Caminant per un carrer fosc i solitari , escolta a un MP3 la seva cançó preferida. De sobte, una dona li agafa la mà, i veu els diners que duu. Amb l’altra mà, bruta i arrugada li mostra unes mongetes i li promet que si les planta, tindrà menjar per uns quants dies. L’Aleksandra confosa i pressionada, accepta l’intercanvi, tot i que guarda diners per comprar-li cerveses al seu pare i no decebre’l.
Quan arriba a casa, en Pavel encara no ha arribat. Aprofitant la situació planta les mongetes a un racó de l’edifici, on ell no les pugui veure. Al cap d’una estona, sent el so de la porta trencada, és el seu pare que acaba d’arribar.
Crida el seu nom des de l’altre planta. Ella puja i veu que ell porta bosses de plàstic plenes d’aliment. L’informa que prepararà el sopar, sense mantenir cap contacte visual amb ell.
L’endemà, després d’una nit de tempestes, un raig de sol traspassa la finestra. Aleksandra es lleva olorant una olor estranya, i decideix sortir al balcó: davant seu s’alça una planta gegantina.
Les branques de la mongetera es perden en el cel, triplicant l’alçada de l’edifici. Observa mentre que es queda immòbil, paralitzada de por.
Passada una estona, s’adona de la benedicció que té davant. Tot i que no li fa cap gràcia menjar cada dia mongetes, sap que podria vendre-les al mercat.
Com que encara falten set hores fins que el seu pare torni, i ningú sembla haver-se adonat, li ve una idea al cap: enfilar-se per veure on acaba la planta. Encara que decideix esperar al seu pare, i junts comencen a pujar.
Després d’una hora d’esforç, l’Aleksandra arriba al cim, entre núvols. Allà descobreix un palau on un home ric dorm, envoltat de muntanyes de diners. Agafa tot el que pot, omplint cada butxaca de la roba, i baixa ràpidament la mongetera. Quan en Pavel veu els diners, s’imagina un futur ple de riqueses i li demana que torni de nou ja que ‘els diners mai són suficients’.
La segona vegada, l’Aleksandra troba una màquina estranya que projecta beneficis, amb un post-it enganxat amb un usuari i una contrasenya. L’agafa, però en desendollar-la desperta a l’home, que la persegueix furiós. Ella corre, cau i tot comença a ser confós.
De sobte obre els ulls, és a casa seva. La nevera continua buida, el seu pare treballa al camp i les seves mans estan plenes de terra. Mira per la finestra i la mongeta no hi és, només queda un buit enorme, com si mai hagués existit. Pensa en el somni, en els diners, en aquella promesa d’una vida millor. Finalment entén que tothom puja la seva pròpia mongetera, cada dia, alguns fins al cel i d’altres no es mouen de terra. Uns pugen i mai tornen a mirar avall, mentre que els altres intenten no caure.
Tots busquem el tresor invisible, treballant, esperant que un miracle ens tregui del fang. Però el miracle no arriba mai, només als seus somnis.
